Hi ha sensacions que no es poden explicar, per més que t'esforces, per més que intentes buscar en el teu cervellet un motiu per a un sentiment que no acabes de saber que és. I eixes sensacions són les que em venen a l'estòmac cada vegada que et pense, et veig, t'escolte o t'olore.
En un primer moment és impossible saber que és el que em passa pel cap, ni jo ho sé, és una barreja de idees que pareix que lluiten entre elles per a saturar-me el cap. I el millor de tot és que m'esvara per tots els costats. És la millor sensació del món; no saber perquè exactament, però estar feliç, i que tot el que no sigam tu i jo em dona igual.
Quan més et necessitava tu vas aparèixer, i sense jo adorar-me'n vas anar entrant poc a poc en mi, en els meus pensaments i en el meu òrgan de l'estima, i ahí t'has quedat, i sé que ja no puc fer res per traure't de mí.
He intentat escriure sobre alguna cosa diferent, però totes les meues idees i la meua imaginació restringida sols em porten a tu, quan no et tinc et trobe a faltar i vull estar amb tu; i quan estic amb tu voldria que el moment no acabara mai, quedar-me el més prop de tu que puga i no deixar que te n'anares.
Sé que és difícil, diferent i fins i tot raro. Molt raro. Però hi han poques coses que em podríen fer dubtar ara mateix si vull estar amb tu indefinidament. Mai he sigut de lligar-me, no m'agraden les coses series, m'asusten i m'intimiden fins a un punt límit, i mai sé com reaccionar davant de una situació de compromís... Amb qualsevol altra persona m'ho havera tingut que pensar molt més per a poder plantejar-me tan sols estar amb ella... Però tu eres diferent. Sé que no puc estar sense els teus ullets que m'alegren el dia, encara que sols els veja cinc minuts, i amb això em sobra per a estar completament segura que val la pena arriesgar. Vals la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada